Contra la llei de centres de culte de la Generalitat

Per Abdennur Prado
President de la Junta Islàmica Catalana

El Parlament de Catalunya votarà aquesta setmana la llei de centres de culte promoguda pel Govern, amb la qual es pretén “garantir el dret de llibertat de culte”. Amb això, la Generalitat reconeix que actualment aquest dret no està garantit, lo qual és una dolorosa realitat que afecta especialment als musulmans. Ens els darrers anys hem assistit a una trentena de moviments xenòfobs en contra de l’obertura de mesquites, que en la majoria dels casos han assolit els seus objectius. Molts ajuntaments consideren als grups anti-mesquita com a la veu del poble, i als musulmans com a estrangers. Com a concessió, els envien a la perifèria, a polígons industrials allunyats d’un centre dominat per “la cultura pròpia”. Com a resultat, la manca de mesquites és una realitat diària per als 250.000 catalans musulmans. Segons dades oficials, actualment hi han 170 mesquites obertes, una per a cada 1.500 fidels. Només cal fer una comparació amb els evangèlics (400 llocs de culte per a 100.000 persones, es a dir, 1/200) per donar-nos conte del grau de discriminació que patim els musulmans.

Tenint en conte aquesta situació, resulta comprensible que la llei hagi estat vista amb esperances. Però en aquests moments les esperances han desaparegut, i existeix la sospita de que la llei no només té com a objectiu protegir la religió majoritària, sinó que constitueix una ofensiva contra el normal desenvolupament del pluralisme religiós.

La llei té aspectes positius. A les comunitats religioses els ofereix mecanismes per a aconseguir l’espai de culte, que hauran de ser demanats  a través del procediment municipal, demanant la reserva de terreny. Unifica criteris a l’hora de les llicències: els ajuntaments no poden demanar més que dues llicències: la urbanística i la d’activitats. Preveu el desenvolupament posterior d’una normativa de seguretat, insonorització i higiene. Queda en l’aire quines son les característiques tècniques d’un lloc de culte, i si aquestes característiques seran aplicades només als llocs de culte de les religions minoritàries o també als temples catòlics ja existents. I estableix la possibilitat de demanar ajudes per tal d’adequar el lloc de culte ja existent.

Però la llei no obliga a reservar terreny municipal per llocs de culte, com s’ha dit, sino que ho supedita a «la disponibilitat».

Un problema és deriva de l’exigència de formar part del Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia. Avui en dia el numero de les mesquites catalanes registrades no arriba a la meitat. Això vol dir que hi pràcticament un centenar de mesquites quedaran automàticament al marge de la llei. No sóc jurista, però hem sembla que aquesta disposició viola la llei, doncs estableix un requisit per a obrir un lloc de culte que no existia prèviament. De fet, el propi Ministeri de Justícia ha insistit en que el formar part del Registre no és un requisit indispensable per obrir un lloc de culte.

La llei consagra una pràctica que hauria de revisar-se, al deixar en mans dels ajuntaments l’exercici d’un dret humà fonamental. La Carta Universal dels Drets de l’Home queda supeditada a l’arbitri de funcionaris municipals, en un context de creixent islamofòbia. I aquest és el problema. Té dret un ajuntament a tancar o a decidir si es pot o no establir un lloc de culte i on? Té dret a impedir per la força que un grup de persones es reuneixin per pregar? Pot exigir una llicència prèvia d’activitat per que els fidels puguin exercir la seva fe? Una cosa es la cessió d’un terreny municipal, i una altra que una entitat té un dret inqüestionable a comprar un local i destinar-ho al culte. I no hi ha cap municipi, cap normativa urbanística ni cap llei que tingui dret a limitar la llibertat religiosa.

Molt ens temem que la llei no aconseguirà evitar que continuïn les oposicions a l’obertura de mesquites, ni és un instrument pensat per garantir un desenvolupament natural de la llibertat religiosa a Catalunya. No evitarà que molts ajuntaments es sentin pressionats pels veïns xenòfobs, ni que continuïn marginant als musulmans. Si el que es pretenia era solucionar aquests problemes, la llei no és un bon instrument. El tema fonamental és que no toca la rel del conflicte, que és la natura racista dels moviments anti-mesquita. Pretén resoldre la problemàtica a través d’establir noves regulacions pels llocs de culte, lo qual pot conduir a que augmentin les dificultats per obrir mesquites, i inclús provocar que es tanquin moltes de las que ja funcionen.

Existeixen mesures bàsiques per garantir que el dret a tenir llocs de culte sigui efectiu, sense discriminacions, que malauradament no han estat considerades. Les administracions haurien de desenvolupar un pla d’acció de redistribució de l’espai públic, de cara a fer-ho equitatiu. Lo fonamental és establir una sèrie d’estàndards urbanístics que regulin l’ocupació de l’espai municipal segons el metro quadrat i el numero de seguidors de cada confessió. En les grans ciutats, aquest criteri hauria de ser aplicat segons barris. Mentre la relació entre nombre de fidels i metro quadrat no sigui considerada com a criteri d’assignació de terreny públic, es mantindrà la vulneració del principi constitucional que estableix la igualtat de tots els ciutadans amb independència de la seva religió.

Anuncio publicitario