Memòria del genocidi de l’islam a Catalunya

[Fragment del llibre ‘El retorn a l’islam a Catalunya’, d’Abdennur Prado]

Persecució i destrucció de la memòria

(…) Els moriscs eren considerats com una quinta columna per una part de l’opinió pública, vinculada al centralisme castellà i les seves pretensions d’uniformització sota el paradigma religiós i biològic del “cristiano viejo”. No pensaven igual els senyors d’Aragó, València i Catalunya, que veien en els moriscs una mà d’obra qualificada, indispensable pel funcionament del sistema productiu. És coneguda la resistència dels nobles catalans a deixar marxar els moriscos, i a les mesures de conversió forçada. Ferran va jurar davant les Corts de Tortosa de 1495 el no expulsar i respectar els moriscos d’Aragó. Aquest jurament el va repetir Carles el 1518, però el Papa Climent VII el va dispensar d’acomplir aquest jurament, i els tribunals de la Inquisició van intensificar la seva obra de persecució.

Existeix doncs tota una història de convivència entre musulmans i cristians sota el domini cristià, una història especialment viscuda a la Catalunya Nova. A Lleida existia una moreria al segle xv, amb mesquita pròpia, dedicada bàsicament a l’artesania i els oficis. Però també existeix una historia de persecucions, d’intolerància no només institucional (inquisició), sinó de fanatisme popular.

La qüestió dels distintius ens ajuda a comprendre quin va ser el destí de l’islam dintre de la Catalunya cristiana dels segles xiixv. Ja el Concili Laterà de 1215 demanà als reis cristians d’imposar una diferenciació en el vestit als musulmans que visquessin amb cristians. L’objectiu d’aquests distintius era evitar el contagi i la concupiscència dels libidinosos sarraïns[3]. Segons Maria Teresa Ferrer i Mallol, foren els Costums de Tortosa (recopilats entre 1272-1279) els primers que establiren l’obligació que “els sarraïns” portessin els cabells tallats en rodó i la barba llarga i, per vestir, l’aljuba o l’almeixia, una mena de túniques llargues. Pel que fa a les dones, havien de portar l’anomenada aldifara, una mena de mantell que es posaven sobre els seus vestits. Aquesta necessitat de distintius posa en evidència que a simple vista no hi havia res que distingís els cristians i els musulmans.

El 1293 el bisbe de Lleida es queixà al rei pel fet que els musulmans de Lleida no es distingien dels cristians: ni pel vestit, ni per les faccions, ni per l’aspecte en general, la qual cosa facilitava la barreja. Jaume II ordenà al batlle que obligués als musulmans a portar els cabells llargs sense garseta. Per tal d’unificar criteris, les Corts intervingueren i van imposar tant a Catalunya com a Aragó el pentinat dels cabells tallats en rodó. La pena per no complir aquesta normativa era de deu assots en públic, que podia ser substituïda per cinc sous. Més endavant, les Corts generals de Montsó, reunides per Joan I al 1390, van aprovar uns capítols que obligaven els sarraïns catalans a portar al braç dret del vestit i ben visible, una cinta groga de mig pam de llarg. Els infractors d’aquesta disposició havien d’ésser castigats amb trenta assots i un matí al costell, o bé una multa de cent sous[4].

A principis del segle xvi, la població musulmana es veu obligada a convertir-se al cristianisme. En aquest moment al Regne de València hi havia uns 34.000 focs moriscos (34% de la població valenciana), al regne d’Aragó hi havia uns 14.109 focs (20% de la població), concentrats principalment a la ribera de l’Ebre. Al Principat, es concentraven a les vores del riu Ebre i la part inferior del Segre. Vivien en general en condicions dures, però també n’hi havia de rics. S’ha de tenir en compte els milers d’esclaus que vivien en la Catalunya nord, i que mai són comptats en els censos. S’ha calculat que només a Barcelona l’any 1424 hi havia uns 1669 esclaus, la majoria provinents del nord d’Àfrica, de l’Àfrica negra i fins i tots de Turquia. La majoria eren (per lo menys d’origen) musulmans.

Amb la conversió forçada s’inicia una època de persecucions, potser el període més fosc de la nostra història. En domini castellà i la ideologia castissa són els nuclis vertebradors d’una política que vol destruir la diversitat de la Península, amb l’expulsió dels jueus, la conversió forçada dels musulmans, els estatuts de neteja de sang, els “autos de fe”, la inquisició… una ideologia totalitària basada en la uniformització religiosa de la qual encara paguem les conseqüències. Aquesta política castissa va afectar també Catalunya, encara que amb intensitats diferents segons les zones.

A l’hora de referir-nos a la situació jurídica actual de les minories religioses a Espanya, hem de ser conscients que venim d’una llarga història de prohibicions, de negacions de drets i de destrucció de patrimoni. Els musulmans d’al-Andalus es van veure enfrontats a una persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, al tancament de mesquites, la crema de llibres islàmics, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la prohibició de l’enterrament segons el ritus islàmic, la prohibició de la circumcisió, la prohibició de vestimentes pròpies, inclosa la prohibició del hiyab, episodi que alguns volen reeditar i que ha quedat en la consciència col·lectiva com el símbol extern d’una religió enemiga. Fins i tot la prohibició dels banys, ja que es considerava que banyar-se era un costum musulmà, relacionat amb la sensualitat, i que no feia per un bon cristià (Eiximenis i Bernat Metge es fan ressò d’aquestes opinions). També les prohibicions de desplaçar-se sense permís i de portar armes, a més de la obligació de portar el “sambenito”, un drap groc que els distingia i feia fàcil blanc del fanatisme[5].

Les conseqüències de la desobediència a aquesta situació no era menys brutal. Condemnes a galeres de per vida, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, deportacions massives, robatori de nens amb l’únic objecte que fossin criats com a cristians. Tota una política que buscava l’eradicació de l’islam i la uniformitat religiosa del país. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals, se’ls anomena rates, se’ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a la Espanya catòlica, i per tant es converteixen en un problema i no en éssers humans[6]. Es plantegen diverses opcions: extermini, castració dels mascles, deportació… Finalment l’expulsió serà la “solució final” que el catolicisme espanyol va donar a la torbadora presència d’aquells que no acceptaven la seva doctrina i que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.

L’expulsió dels catalans musulmans per ordre de la monarquia espanyola

(…) L’any 1610 la pràctica totalitat dels seus descendents són expulsats per ordre de Felipe II (III de Castella). Els moriscs catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscs d’aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. A Catalunya, es va permetre que la major part dels moriscs de Tortosa restessin al territori; el nombre total de moriscs catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Molts d’ells van anar a parar al nord d’Àfrica, instal·lant-se en poblacions que després van esdevenir pròsperes.

Els moriscos van embarcar al port dels Alfacs. El professor Mikel de Epalza ha documentat la diàspora dels moriscs catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de la Corona de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, en la part alta de la ciutat. Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunis (segurament una minoria de rics), una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d’engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d’immigrants de Tunis fora més compacta que la d’Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats de 1609-1614, mentre que a Algèria era fruit d’emigracions que s’havien escalonat al llarg de tot el segle xvi i principis del xvii, amb divers graus d’assimilació[9]. Però l’influx de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d’origen català fins i tot a països de l’Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions del filòleg valencià Robert Llorens Reig.

Aquests expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se’ls designa. Com hem assenyalat, en realitat àrabs va haver-n’hi molt pocs en la Península Ibèrica. Els musulmans no van venir de fora, ni l’islam va ser una religió imposada per les armes. Van ser els propis catalans, andalusos o castellans qui van abraçar l’islam. No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. No ho va ser en el Magreb, on la majoria de la població seguia parlant la llengua amazigha fins a principis del segle XX. L’historiador andalusí al-‘Udhrî (m. 1085) va deixar escrit que en el segle XI no havia a Osca “ni un sol àrab pur que sigui descendent d’àrabs”, i això que la població era majoritàriament musulmana[10].

En la Catalunya musulmana, l’àrab era la llengua culta, que permetia connectar-se amb tot un món de coneixements i institucions d’ensenyament d’al-Andalus fins a la Índia. El coneixement de l’àrab era indispensable per a un estudiant de ciències en el segle x. Tota la literatura especialitzada del moment en medicina, física, matemàtiques, navegació o astrologia, estava escrita en àrab. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó catalans que parlaven majoritàriament català en la seva vida quotidiana. En el moment de l’expulsió dels moriscs, en any 1609, la immensa majoria d’ells ni tan solament entenien l’àrab[11]. Eren musulmans catalans i parlaven català.

Segons la història oficial, la totalitat dels musulmans catalans van haver de fugir o convertir-se, donant-se per acabada la seva presència en el segle xvii. També podem argumentar que l’islam mai ha deixat de ser practicat en la nostra terra, ja que molts dels musulmans catalans que van decidir convertir-se públicament al cristianisme ho van fer per a no haver de marxar, però en realitat van seguir practicant l’islam en secret. Crec que si es produís una situació similar jo faria el mateix. On sinó marxarem els musulmans catalans? Res ens pot arrencar de la nostra terra, on esperem sigui sepultat el nostre cos. Podem imaginar l’angoixa d’aquests musulmans catalans, davant el fanatisme religiós que va caracteritzar la creació d’Espanya.

Fa pocs anys, en les poblacions lleidatanes de Seròs i Aitona es van trobar exemplars de L’Alcorà i altra literatura religiosa islàmica, descobertes en masies quan eren objecte de reformes. Segurament en molts llocs de Catalunya segueixen existint exemplars de L’Alcorà, escrits en català aljamiat, guardats com un tresor pels seus propietaris, musulmans catalans que van haver d’amagar les seves conviccions religioses, viure una situació de clandestinitat i terror constants a causa de la imposició d’un model de societat monolítica i refractària a la pluralitat, que va decretar la comunió obligatòria, va assassinar i va expulsar a milers de persones perquè avui dia alguns puguin afirmar que Catalunya és terra cristiana, o que les arrels culturals d’Europa són únicament cristianes.

La justificació del genocidi

(…) Lluny de produir-se aquesta recuperació, ens trobem fins i tot amb la repetició obscena dels arguments dels genocides. Aquesta justificació de la persecució i de l’expulsió, consistent en donar per vàlids els arguments dels promotors, arriba als nostres dies, i és perpetuada fins i tot per historiadors seriosos: “La compacta massa morisca valenciana, la més perillosa no solament pel nombre sinó també per la seva inassimilació i desconeixement dels parlars romànics, constituïa un perill constant i latent” [14].

Aquests arguments (que no descripció dels fets) són merament ideològics i es repeteixen a l’entrada sobre “Els moriscs als Països Catalans”, de l’Enciclopèdia Catalana:

Constituïen en general una minoria estranya a la societat, no assimilable i políticament un perill continu, per la possible entesa amb els turcs, en plena puixança a la segona meitat del s. xvi, i, al nord, amb els hugonots; religiosament resistents, la inquisició féu al llarg del segle diverses temptatives per intervenir-hi. La política reial envers ells oscil·là entre la repressió i els intents de catequització. (…) El fracàs en els intents d’assimilació feren inclinar finalment l’arquebisbe de València, Juan de Ribera, cap a la liquidació dràstica del problema morisc, per mitjà de l’expulsió.

Aquest fragment reafirma tots els mites de l’etnicisme espanyolista. En primer lloc, el mite que els moriscs eren un perill, una minoria no assimilable i religiosament resistent, i que això va propiciar l’expulsió. Aquest mite ja ha estat contestat per diferents estudiosos. Els moriscos només es van revoltar contra el poder real en el moment en què van sofrir persecucions i la prohibició violenta de la seva religió. Totes les revoltes conegudes són la conseqüència de successos esfereïdors, com autos de fe en els quals eren cremats homes i dones per demostrar-se que encara eren musulmans, o de les successives prohibicions a que es van veure sotmesos. Però en condicions de respecte (podríem dir que en condicions de normalitat), en línees generals els moriscos convivien perfectament amb els cristians, encara que van ser obligats a viure en barris separats. I recalco que van ser obligats. De fet, en el cas d’Aragó amb prou feines si es distingien dels cristians, tal i com diu el poeta Lupercio Leandro de Argensola l’any 1604: “Hay en Aragón muchos moriscos, aunque en hábito y en lengua no se diferencian de los otros hombres”. I en els processos inquisitorials es mostra que els moriscos encausats parlen tots aragonès o castellà [15].

(…) El text citat de l’Enciclopèdia Catalana reflectir-se també el “mite de la gran conspiració morisca” [17] i els seus pactes secrets amb els otomans, els barbarescos o els hugonots en contra de l’Espanya catòlica. Aquest mite constitueix un antecedent hispànic del “mite de la conspiració jueva” per destruir la cristiandat. A principis del segle xxi, el mite es manifesta com a “mite d’Eurabia”, la nova conspiració islàmica per conquerir Europa, de la qual suposo que aquest llibre forma part: tota crítica a l’essencialisme nacional-catòlic és vist com una traïció a la pàtria, i en terres catalanes també tenim quinta columnistes del casticisme, hàbilment disfressats de demòcratocristians, i ben disposats a fer d’inquisidors.

Finalment, el fragment ens diu que Sant Joan de Ribera (canonitzat per Juan XXIII l’any 1960) es va veure forçat a recomanar l’expulsió dels moriscs, i això per culpa de la iniquitat dels propis moriscs. El que la Enciclopèdia Catalana no ens diu (ni en aquesta entrada ni en la dedicada a Joan de Ribera) es que aquest Sant baró va escriure un memorial al Rei en el qual diu que degollar a tots els moriscs seria lícit, encara que no recomanable perquè generaria llàstima, i va instigar el rapte dels nens als moriscs expulsats, per tal de poder-los educar com a cristians…

El que volem destacar és que la visió transmesa per l’Enciclopèdia Catalana de l’expulsió dels moriscs es limita a reproduir els arguments dels perpetradors del genocidi [18]. El motiu real de la expulsió va ser la implantació a la Península Ibèrica d’una ideologia que propugnava la uniformització racial, cultural i religiosa de la societat, fins a l’extermini de les minories. Com si no hi hagués una altra alternativa entre l’evangelització i l’expulsió, o com si el fet de que fossin musulmans i no acceptessin el trinitarisme o l’encarnació fos realment “un problema”, quan de fet no ho és més que per una mentalitat castissa, que ha fet de la uniformitat religiosa un objectiu. Resulta del tot evident que els autors que justifiquen i fins i tot aplaudeixen l’expulsió no s’adonen de les implicacions d’aquesta justificació.

L’antropòloga belga Christiane Stallaert ha assenyalat amb sorpresa la anomalia que representa el fet de que els historiadors a Espanya segueixin donant com a vàlids els arguments dels genocides, i senyala la diferència abismal entre la historiografia alemanya i la espanyola:

El acercamiento entre el caso español y el alemán nos permite sacar a la luz ciertos razonamientos dudosos que siguen caracterizando hasta hoy a la historiografía. El carácter extremo y relativamente reciente del caso alemán ayuda mucho a discernir las debilidades de algunas argumentaciones historiográficas españolas. Nadie pone en tela de juicio el que fuera la obsesión racial de la cosmovisión nazi la que condujo al Holocausto. A ningún historiador del nazismo se le ocurriría, sin embargo, intentar racionalizar el Holocausto examinando si en efecto los nazis tenían razón, dentro del contexto de la época, al considerar a los judíos como racialmente distintos y que, siempre teniendo en cuenta la cosmovisión nazi, el mayor braquicefalismo o dolicocefalismo de la «raza judía» justificaba la existencia de los campos de exterminio. Resulta obvio que tal planteamiento nos parece censurable, tanto desde un punto de vista científico como ético. Cuando se trata de la Inquisición no sentimos los mismos escrúpulos ni solemos tener el juicio tan claro. A nadie le choca el hecho de que, a la hora de buscar una justificación histórica para la creación del tribunal inquisitorial, los historiadores se sigan preguntando hasta qué punto los conversos eran cristianos convencidos y practicantes o, al contrario, falsos convertidos y enemigos de la fe y, por ende, elementos alógenos que amenazaban la pureza de la nación. La derrota militar y el descubrimiento del anus mundi donde se practicó el genocidio industrializado y burocratizado del Holocausto condujeron a la condena universal de la cosmovisión nazi (excepción hecha de algunos nostálgicos al fin y al cabo considerados marginales y combatidos desde la corriente hegemónica). En el caso español, sin embargo, no ha existido tal ruptura general. La lenta agonía del propio tribunal inquisitorial prefiguró la aún más lenta y dolorosa agonía de la peculiar cosmovisión que lo arropaba. Cuatro guerras intestinas en torno a la cuestión de la identidad nacional y una dictadura de cuarenta años impregnada de nacionalcatolicismo no han bastado para desterrar de una vez por todas los ecos de la cosmovisión casticista en el planteamiento de la historiografía española[19].

Segons Stallaert, el motiu de la diferència d’actitud entre els historiadors de la Espanya Inquisitorial i de la Alemanya nazi és a causa que el nazisme va perdre i per tant els historiadors nazis van deixar d’escriure la història des de la perspectiva racial, mentre que a Espanya van guanyar els casticistes, fins al punt de que la Inquisició va desaparèixer per inèrcia, per pur esgotament, i amb la certesa d’haver netejat Espanya de les impureses musulmanes i jueves. I els historiadors moltes vegades han seguit repetint (potser per inèrcia, potser per participar d’una mentalitat etnicista) la narració dels fets construïda des de la perspectiva del poder.

Aquestes consideracions són en molts sentits aplicables a la historiografia catalana. Molts historiadors catalans han repetit i segueixen repetint els arguments dels inquisidors, i poques vegades destaquen que la ideologia que va conduir a la expulsió de jueus i musulmans va ser la mateixa que va conduir a la repressió de la cultura catalana: el castissisme o “catolicisme biològic” [20], la idea d’una puresa ètnica que barreja allò catòlic amb allò castellà, com a centre de l’Espanya eterna, una ideologia que vincula l’espanyolitat amb la puresa de la sang del “cristiano viejo’.

Tots tenim consciència que el motiu de l’extermini dels jueus per part de la Alemanya nazi va ser el racisme propi de la ideologia nazi, i no el fet que els jueus “constituïen en general una minoria estranya a la societat, no assimilable i políticament un perill continu”. Els jueus alemanys només són considerats com un perill i una minoria no assimilable des del punt de vista del nazisme, però no per part de l’acadèmia. De la mateixa manera que no seria acceptable que l’Enciclopèdia Catalana reproduís els arguments del nazis a l’hora d’explicar el genocidi dels jueus, no és acceptable que reprodueixi els arguments dels genocides espanyols a l’hora de justificar l’expulsió dels moriscs.

Per desgràcia es tracta d’una pràctica comuna. Fins i tot un intel·lectual de la talla del Joan Fuster va escriure que “no hi ha dubte que, des del nostre angle ‑de valencians actuals‑, l’expulsió fou una sort” [21]. Val la pena citar el comentari que fa al respecte Josep Maria Perceval: “Sempre hi ha menys culpa en l’assassí concret d’un pogrom, el botxí d’un camp de concentració o el participant borratxo d’una nit de violència interètnica, que en la freda ment que decideix en un paper i justifica racionalment l’eliminació total.”

Però no tot en la nostra historiografia és tan sinistre. En contrast amb l’opinió despietada d’en Joan Fuster, Ferran Soldevila escriu: “Amb l’expulsió [dels moriscs] es tallava de soca i arrel un problema, creat en gran part pel fanatisme hispànic (…) No eren solament els perills de l’expulsió des del punt de vista de l’economia del país… Era també la iniquitat que representava, àdhuc deixant a part les atrocitats que foren comeses amb els expulsats” [22]. I fins i tot li retreu a Joan de Ribera el seu comportament, que qualifica de cruel i poc pietós.

Arribat a aquest punt, es fa necessari preguntar-nos si és apropiat qualificar el que va succeir amb els musulmans andalusins (inclosos els catalans) de “genocidi”. Si tenim en compte la definició de genocidi establerta per la Convenció per la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, aprovada per la Assemblea General de les Nacions Unides al 1948, ningú posarà en dubte que el succeït a la Península Ibèrica amb jueus i musulmans encaixa perfectament en aquesta definició:

S’entén per genocidi qualsevol dels actes esmentats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir, total o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal.

a) Matança de membres del grup;

b) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup;

c) Submissió intencional del grup a condicions d’existència que hagin d’implicar la seva destrucció física, total o parcial;

d) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup;

i) Trasllat per força de nens del grup a altre grup.

Tots i cada un d’aquests punts es va produir en l’Espanya inquisitorial. La Convenció inclou el concepte d’”intencionalitat’, fàcilment demostrable en el cas dels jueus i els musulmans, no només en relació a l’expulsió, sinó en tot el procés de persecució iniciat a principis del segle xvi. Els documents de la monarquia hispànica i de les autoritats eclesiàstiques estableixen amb claredat meridiana que l’objectiu de les polítiques aplicades als musulmans tenien com a objecte la seva destrucció com a grup diferenciat. De fet, la uniformització religiosa de la societat va ser el projecte polític que caracteritzà a Espanya durant segles.

(…) Segons Christiane Stallaert, el paper de la religió en l’Espanya inquisitorial és el mateix paper que jugava la raça en l’Alemanya nazi. Ambdues societats comparteixen la mateixa obsessió per assolir una societat homogènia en termes de fidelitat a una idea de “raça”. En el cas d’Espanya, no hem d’entendre la paraula en termes biològics, propis de les teories racials del segle xix. Més aviat es tracta d’una barreja entre el concepte ètnic i el religiós, concretat en la figura del “cristià vell”. La puresa de la fe es mesura en termes de puresa de la sang.

Per tancar aquest debat, l’historiador L.P. Harvey ha mostrat recentment que la paraula “raça” (l’espanyol raza) va aparèixer per primera vegada a Espanya:

I sigui on sigui utilitzada en el món actual és al seu origen un hispanisme. No es només en la terminologia nazi i feixista que pot tenir una connotació positiva (com posa de manifest l’expressió francesa ‘chien de race’, un gos amb pedigrí). Però a l’Espanya de la Alta Edat Mitjana, on va començar, sens dubte comportava una càrrega negativa. Servia inicialment per a designar un defecte o taca en un teixit, de manera que un teixit “sense raça” era lògicament més valuós, com ho eren els éssers humans “sense raça de jueus o de moros” [24].

El professor Josep Fontana comenta sobre aquesta troballa, que posa punt i final a la discussió i clarifica la connexió dels estatuts de neteja de sang amb el nazisme:

“No deixa de ser lògic que fos en “la terra de les tres cultures” on sorgissin els grans conflictes de convivència per motius racials. L’expulsió dels jueus no va ser motivada per raons de religió —Netanyahu ha provat que molts dels expulsats eren cristians sincers— sinó per la seva raça. Ho reconeixia en 1940 el General Franco al reivindicar la política dels Reis Catòlics i comparar-la amb la dels nazis en aquells anys, dient: “¿Y qué [fue] la expulsión de los judíos más que un acto racista como los de hoy por la perturbación creada para el logro de la Unidad por una raza extraña?”. A aquesta primera expulsió va seguir un segle llarg d’odi racial contra els moriscs, del que ens queden textos que recorden als de la pitjor islamofobia actual (…). Expulsats també els moriscs, la societat espanyola va viure durant més de dos segles obsessionada per la por de que hagués quedat en ella rastre de “raça” de moros o jueus, fins al punt que encara en el reglament de 1824 s’exigiria a qui optessin a ocupar l’ofici de mestre de primeres lletres la presentació d’un certificat de “neteja de sang”, que, com el seu propi nom indica, no era un esbrinament sobre la religiositat dels avantpassats, sinó sobre la seva raça”. [25]

El General Franco no tenia cap dificultat per veure la relació entre l’Alemanya nazi i l’Espanya Inquisitorial, ja que ell mateix estava impregnat d’aquesta ideologia. I el professor Fontana, amb la seva clarividència habitual, afegeix un nou paral·lelisme: el que podem traçar entre els discursos inquisitorials i la nova islamofòbia. Encara que les comparacions poden ser odioses, el passat ens connecta de forma inexorable amb el present. Un present que comença just on acaba aquest petit record i homenatge a la història de la Catalunya musulmana.

Epíleg

L’Article 54 de l’Estatut d’Autonomia, dedicat a la Memòria Històrica, ens ofereix el millor marc per justificar la rehabilitació de la memòria oblidada de l’islam català per part de la Generalitat de Catalunya:

  1. La Generalitat i els altres poders públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques. Amb aquesta finalitat, han d’adoptar les iniciatives institucionals necessàries per al reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de la defensa de la democràcia i l’autogovern de Catalunya.
  2. La Generalitat ha de vetllar perquè la memòria històrica es converteixi en símbol permanent de la tolerància, de la dignitat dels valors democràtics, del rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals, ideològiques o de consciència.


[3] F.A. Roca Traver, Un siglo de vida mudéjar en la Valencia Medieval (1238-1338), p.160.

[4] Maria Teresa Ferrer i Mallol, Els sarraïns a la Corona catalano-aragonesa en el segle XIV. Segregació i discriminació. Consell Superior d’Investigacions Científiques, Barcelona 1987, p.41-60.

[5] Domínguez Ortiz y Vincent Vernat: Historia de los moriscos, Ed. Revista de Occidente, pp.20-24 y 99-107. Ahmed Thomson y M.Ata ur-Rahim, Historia del genocidio de los Musulmanes, Cristianos Unitarios y Judíos en España. (Centro de Documentación y Publicaciones de Junta Islámica, 1993).

[6] Sobre la deshumanització dels moriscos, veure: José María Perceval: “Todos son uno”. A<!–[if supportFields]>PRIVATE <![endif]–><!–[if supportFields]><![endif]–>rquetipos, xenofobia y racismo: la imagen del morisco en la monarquía española durante los siglos XVI y XVII (Instituto de Estudios Almerienses, 1997).

[9] Míkel de Epalza: Los moriscos antes y después de la expulsión (ed. Mapfre, Madrid 1994); Moriscos y Andalusíes en Túnez en el siglo XVII (Al-Andalus, Madrid, XXXIV, 1969, pp. 247-327); Papel político de los moriscos en el nacimiento de la Argelia moderna en tiempos de Carlos V (Congreso Internacional, Alicante 20-25 de noviembre de 2000).

[10] Kitab tarsi al-ajbar. Citat per la professora Dolors Bramon.

[11] Carmel Biarnés i Antoni Virgili:‘Conquesta, colonització i feudalització de Tortosa – segle XII’

[14] Història dels Països Catalans, dels orígens a 1714. Coordinada per Antoni Balcells. Volum II, obra de Josep Maria Salrach i Eulàlia Duran, 1981, ed. Edhasa, p.1083.

[15] Gregorio Colás Latorre: Los moriscos aragoneses. Sharq al-Andalus 12, p.154.

[17] Francisco Márquez Villanueva: El mito de la gran conspiración morisca. (Actes du II Symposium International du CIEM sur religion, identité et sources documentaires sur les morisques anda lous,  Tunis, Institut SupÉrieur de Documentation, 1984, 2, 267-284).

[18] Ricardo Garcia Cárcel repasa críticament aquests arguments a la Historia de España. Siglos XVI y XVII, ed. Cátedra 2003, pp.269-272.

[19] ‘Ni una gota de sangre impura. La España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara’ (Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, Barcelona 2006).

[20] Expressió emprada per Jiménez Lozano. 1966, p.59.

[21] Joan Fuster, Nosaltres els valencians, p. 79. Citat a “Todos son uno”. A<!–[if supportFields]>PRIVATE <![endif]–><!–[if supportFields]><![endif]–>rquetipos, xenofobia y racismo: la imagen del morisco en la monarquía española durante los siglos XVI y XVII, de José María Perceval, Almería. Instituto de Estudios Almerienses, 1997.

[22] Per veure altres comentaris d’en Ferran Soldevila sobre els moriscos: Historia de Catalunya, ed. Alpha, Barcelona 1962. Volum II, pp. 927-929 y 956-961.

[24] L. P. Harvey, Muslims in Spain, 1500 to 1614, Chicago University Press, 2005, p.7.

6 respuestas a Memòria del genocidi de l’islam a Catalunya

  1. abenyusuf dice:

    Querido Abdennur,
    Felicitaciones por la publicación de este libro. Trabajo inmenso, que espero que tenga su eco en Cataluña. Aprovecho además para felicitarte por tu artículo sobre el sionismo y el cordón directo entre la Embajada de Israel y el periódico La Vanguardia, que leí en webislam.

    Gracias, ma’a assalâma.

  2. lyon dice:

    Es por fer història, però no es pot donar la nacionalitat als supossats descendents de moriscs que hi por haver al nord d’Àfrica. Tothom refar la seva vida quan emigra o s’exilia i quan han passat molts anys no es pot reivindicar uns drets per unes coses de far cents d’anys. No es pot per exemple tornar les cases que deixaren i edificis públics als descendents dels moriscs.

  3. Ahmed dice:

    As salam aleikum, hermano Abdennur.

    Una vez más has hecho una extraordinaria aportación.
    Et feliçito. Molt bè.

    Ahmed Acevedo

  4. Irineu dice:

    Caro sr. Abdennur

    Gostava de saber quando tenciona escrever sobre o genocidio do Cristianismo no Norte de África durante o séc VII e outros locais do mundo já que se gaba de ser musulmano progresista e moderado. Não pode, sob pena de falta de credibilidade, destacar e realçar apenas o desrespeito e ataques ao Islão (que os houve indubitavelmente) e ignorar semelhante desrespeito e ataques em relação ao Cristianismo (que também existiram e continuam a existir até hoje em vários paises musulmanos). Quando resolver debruçarse e criticar ambas as posturas é que verdadeiramente se pode considerar um musulmano moderado e contribuir para o entendimento entre as culturas e religiões.

    Saludos.

  5. Meridiano Claro dice:

    Salud

    Mire usted señor Irineu. Quien desprecia el genocidio cometido en su propia tierra o una política de persecución sistemática en un pasado más reciente, carece de la más mínimo autoridad para condenar reales o supuestos genocidios practicados en otras tierras o durante un pasado más lejano, y exigir que se tome posturas ante los mismos.
    Esta ha sido la típica “excusa” siniestra de los supremacismos nacionales o sectarios para promover persecuciones religiosas o étnicas en SU PROPIA ÉPOCA y DENTRO de SU NACIÓN: alegar que en el pasado y en otro lugar se hacían cosas parecidas.
    Si les importa un comino que se masacre y se persiga a sus vecinos y coetáneos ¿Que derecho tienen a lamentarse de las masacres y persecuciones en otros lugares del mundo y en el pasado? Eso es pura excusa, y simple sectarismo.
    Es como si nos negáramos a juzgar que un hermano asesine a otro en nuestro territorio porque ya Cain mató a Abel.

    1) ¿Acaso las persecuciones acometidas desde el siglo XI hasta el XVII contra la población mudéjar y morisca eran una “reacción” a las reales o supuestas persecuciones cometidas veinte, treinta o cuarenta generaciones antes en otra región del mundo? Venga hombre. Es como reprochar a los que condenaron el asesinatos de judíos en la «Noche de los cristales rotos» diciendo que «¡Hay que condenar también a los que mataron a Jesucristo en Jerusalén!».

    2) El genocidio practicado en Baleares y la Península Ibérica respondía a un objetivo premoderno de «uniformización» religiosa. A partir de 1502, oficialmente, toda la población era y debía ser católica. En en el Norte de África, en cambio, siempre hubo diversidad religiosa: sunníes, chiíes, jariyíes y judíos. Precisamente el gran levantamiento beréber de 740 contra el Califato Omeya se debió a que Damasco NO QUERÍA RECONOCER LAS CONSECUENCIAS políticas y civiles de LAS CONVERSIONES AL ISLAM por parte de las masas bereberes. O sea, que manda huevos (como diría el paisano Trillo): encima ese supuesto genocidio es un CUENTO.

    Con falsas equidistancias anacrónicas no hay entendimiento posible. Y si encima se basan en leyendas falsas menos aún.

  6. Andrew dice:

    First blog I read after wakeup from sleep today!

    —————————-
    Are you tension? panic?

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: